Vius?? (premi concurs literari per a la revista)

Vius?

El sol ja no m’acompanyava dia a dia a través de la finestra quan em llevava.

Tan aviat com obria els ulls, la gèlida ciutat m’embolcallava en una atmosfera trista, grisa, i treure’m de sobre l’edredó se’m feia feixuc. Esgarrapava sempre cinc minuts de més en la lluita contra el despertador i després em veia obligada a córrer per no fer tard.

Atrafegada, colgada fins al nas de capes i capes de roba, sortia de casa amb un croissant industrial entre les dents i comprovava que el carter, matiner com tothom en aquell indret, m’havia deixat una altra factura. Em prometia que aquella mateixa tarda, quan tornés al pis, faria números. I m’ho deia segurament per calmar la consciència, per sentir-me millor, però en el fons convençuda que no seria capaç de trobar la força de voluntat necessària.

Agafava el transport públic i, després d’infinits rostres monòtons i tres transbords, feia un salt per baixar a la parada de l’oficina. Després de gairebé un any passant hores i hores del dia al mateix barri, encara m’aclaparava el que trobava cada matí quan treia el cap del metro: no hi havia ni una sola persona que no vestís amb americana o dugués un maletí a la mà. Corrues de gent es creuaven, s’avançaven, topaven i esperaven als semàfors tot dirigint-se a la feina.

Aquell dia, mentre observava l’escena, algú va col·locar el palmell de la mà sobre la meva espatlla i digué amb un anglès de perfecte accent britànic:

  • Ei, Emma. Bon dia.

Era l’Stuart, el meu company d’oficina, i això em va tranquil·litzar: la seva puntualitat també era perfectament britànica. El vaig saludar i, mentre ens endinsàvem en aquella massa executiva, vaig provar de treure tema de conversa amb el meu anglès maldestre. Estic segura que em vaig fer entendre, però el seu caràcter era, mira per on, perfectament britànic i va ser impossible arrancar-li respostes més enllà del sí, el no i el qui sap. Però no l’hi he retret mai, aquest tarannà; al cap i a la fi, em queia prou bé.

D’antuvi, com a tothom quan emprèn una nova aventura, anar a treballar a aquella ciutat m’havia semblat emocionant. Però ara la rutina m’aclaparava i res en aquelles vuit –entre cometes– hores de feina em recordava les sensacions del principi.

Aquell dia, com tots, vaig asseure’m a la meva cadira, davant l’ordinador, i milers de números van anar apareixent a la pantalla conforme anava obrint arxius d’Excel. De tant en tant m’apujava les ulleres, que havien relliscat nas avall, i seguia teclejant i traficant amb dades que rebia i enviava a cada secció de l’empresa.

Comptable. Ai, el dia que se’m va ocórrer estudiar per ser-ho! I el pitjor és que els meus pares hi havien tingut a veure ben poc i no els en podia donar la culpa. Havia estat jo tota soleta qui, veient que res no m’acabava d’entusiasmar prou, o tal vegada que tot m’entusiasmava massa, havia tirat pel dret escollint un curs ambigu. Del món de l’empresa, sí, però res concret. Coneixements generals sobre com funcionava.

En acabat, després de dos anys, sabia si fa no fa com portar-ne la gestió i, quan se’m va presentar l’oportunitat de marxar fora a fer uns mesos de pràctiques, ho vaig acceptar. I em veia allà, amb la vida a mig conduir, en una empresa on feia prou bé la meva feina, però sentint que entrava poc a poc en una monotonia que encara no volia.

Aquell dia, amb les mans mòltes de tant teclejar, vaig deixar l’oficina havent fet gairebé dues hores de més. No sé com va anar tot, però la situació em va depassar. Vaig començar a pensar…

“Vius fingint saber d’on véns, on ets i on vas. Tu mateixa ho creus i ho afirmaries amb fermesa si et preguntessin. Penses que uns quants anys d’estudis són els pilars de la teva vida, i la feina, aquest càrrec que ocupes, l’estabilitat que mereixes i que ningú no et traurà mai. Malgrat tot, avui, fas que la rutina habitual esperi uns minuts. Atures el pas, fas callar les idees dins del teu cap i escoltes. I, tot i que una multitud t’envolta per totes bandes, tot i que ets enmig de tanta i tanta gent… No sents res. Sí, és cert, tot és ple de sorolls i veus i crits i onomatopeies absurdes, però el teu cor és en silenci. Quant fa que no batega per algú? I t’adones que aquesta és la vertadera raó que t’hauria de fer llevar-te cada matí, menjar, sortir al carrer, parlar, esprintar quan arribes tard, aguantar la son, després dormir, somniar, lluitar pel que vols.

Et sents sola, abatuda, asfixiada per la situació. Les teves creences, conviccions i la teva religió s’han esfondrat. No et queda res. Penses que tot s’ha acabat, que mai trobaràs la sortida d’aquest laberint en què tu sola has entrat.

T’asseus en un banc i esperes que el dia es clogui i la foscor de la nit entri a totes les cases. Cada cop menys gent passa davant els teus ulls, i aleshores comproves on ets. Sola, malgastant un tros de la teva vida. Entens també d’on véns, i resulta ser un univers d’il·lusions, mentides, falses esperances. Un univers sintètic, artificial, amb ideals que no duen enlloc. Sempre havies cregut que, sense amor, hi havia un lloc per a tu en aquest món. I ara saps que no es així.

Tan sols resta una pregunta per resoldre. On vas? Amb aquesta ombra d’interrogació i dubte, un bri d’esperança travessa els estels per arribar fins a tu. Tu, que ara decidiràs el camí, sabent què és el que realment importa. Les pautes que et guien no són les mateixes. El nord de la brúixola ha canviat. El teu objectiu també és diferent: arrancar-li un batec a aquest cor, creuant els dits perquè no hagi oblidat com estimar”.

 


Mila

2BAT

Acerca del autor

3 comments on “Vius?? (premi concurs literari per a la revista)

  1. Què dir que no se sobreentengui…al principi tot era meravellós. Sola , a casa meva , amb ell. Però , errors de la vida que són impossibles d’evitar, les rutines que ja feia les vaig seguir fent. Em sentia sola i seguia fent les mateixes coses que feia abans de viure amb ell. No era més independent, sinó molt més depenent. Vaig passar a no fer res sense consultar-li abans. Passava moltes hores sola i , enlloc d’aprofitar per enriquir-me o per divertir-me, em dedicava a netejar la casa i poca cosa més. Vaig perdre les poques amistats que tenia i no en vaig fer de noves. Estava trista i sola. Per aquesta raó em vaig obsessionar tant a tenir un fill. Ara veig , no abans , que el que jo volia era companyia. Evidentment , ell no en volia, de cap de les maneres! No vaig dir res. Però tampoc vaig ser capaç de quedar-me embarassada sense el seu consentiment. Tot plegat va fer que creixés la meva angoixa fins a convertir-se en ganes de no viure…però no de morir. Un vegetal…veia passar les hores , els dies…i mentre , ell, vivia…però sense mi.

  2. Tothom ens deia que aquesta pel·lícula era impossible de fer”, recordava Isaki Lacuesta amb motiu del col·loqui sobre Los pasos dobles organitzat dissabte 1 d’octubre a la nit als cinemes Verdi Park. La llavor del projecte va ser sembrada fa quatre anys, quan Lacuesta va filmar Miquel Barceló amb motiu d’un curt presentat a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007. “Quan el vaig conèixer em va parlar de François Augiéras, que va pintar un búnquer a Mali que mai ningú no ha localitzat, i a partir d’aquí vam seguir en contacte fins que va sorgir l’oportunitat de treballar junts”, va explicar Lacuesta. François Augiéras (1925–1971) va ser conegut no tant per la seva obra pictòrica com pels llibres de viatges i d’autoficció on explica les seves experiències africanes, que la pel·lícula detalla a través de seqüències que juguen amb gèneres com el western, el drama o la comèdia i fan pensar en els jocs de Quentin Tarantino o l’esperit aventurer d’Indiana Jones.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*