Entrevista Inés Villanueva premi excel·lència a les PAU

Ja està. Acabes d’entrar a les portes del teu futur i ja has tancat una etapa important de la teva vida. Potser algú podrà pensar que per a tu ha estat fàcil.
Ha estat realment fàcil aconseguir tots aquests excel·lents?
La veritat és que no; sense esforç és complicat aconseguir res. Però m’agradaria afegir que si he arribat a aquest “èxit” acadèmic és perquè he tingut la sort d’encaixar dins els criteris que el defineixen actualment.
Diuen que el motor de la feina ben feta és la passió. Ets una estudiant apassionat?
Sí, però més aviat… afortunada. He pogut trobar passió en allò que estudiava i, molt més important, m’ha envoltatgent que m’ha mostrat aquesta passió. He gaudit molt i gaudeixo encara desxifrant de mica en mica què hem fet i què ens fa tan complexes, als humans. I sí, ho hauré d’admetre, m’apassiona conèixer.
Estudiar és «un pal». Vols desmentir aquest tòpic?
El confirmo sempre i quan no t’agradi el que fas o com s’explica; el desmenteixo quan trobes un interès sincer en allò que has d’estudiar. Però això no ha de ser una excusa: traiem-nos els prejudicis quant a l’estudi; no jutgem el llibre per qui ens l’explica, tampoc.

“No jutgem el llibre per qui ens l’explica”

Anem per parts i fem una mica de memòria. Recordes la primera vegada que et van renyar a escola quan eres petit? Com va anar això?
M’han renyat per moltíssimes tonteries (val afegir que sóc molt tossuda), però la primera va ser a P5. No es podia mastegar xiclet a classe i jo en portava un. Quan em vaig adonar que el meu professor em mirava massa, em vaig amagar el xiclet dins la boca sota el llavi superior, enganxat a les dents. Va ser una gran idea; me’l va fer treure només veure’m la boca estranyament inflada.
I la primera vegada que vas pensar «Estic molt contenta de la feina que he fet»?
Va ser el 2012, després d’un concert de piano monogràfic de Liszt que vam fer a l’acadèmia on estudiava, a Castelldefels. Va ser el primer concert en què vaig somriure mentre tocava.
Has suspès alguna prova en alguna ocasió?

Hahaha… Sí, fa un mes vaig suspendre el meu primer examen, a la universitat. Era de matemàtiques, he tret un 3,2 i encara bo que estic satisfeta de la nota! Feia més de dos anys que no tocava els números!
I què passa per dins quan lluites per una nota i, encara que aproves, no l’aconsegueixes?

Tot depèn de la importància de la nota; per això és important relativitzar. Admeto que des de l’ESO he patit per les notes, però en començar batxillerat vaig aprendre a treure-li ferro (ha costat molt, però). S’ha de ser objectiu amb un mateix: si m’he esforçat, si no, si ho puc fer millor, si ho vull fer millor. Ni ens fustiguem ni ens vanagloriem; ambdues posicions són mentida. No he aconseguit la nota que buscava? No s’acaba el món. Tindré més pressió si busco nota? Sí. Doncs haurem de dedicar-hi més esforços.
Ets de les que s’organitzen i es preparen amb temps? O sols estudiar mitja hora abans de l’examen, al metro?
En la meva naturalesa, no. Mai he estat de qui s’organitza amb temps, però vaig haver d’emmotllar-me al ritme de batxillerat. Així que era un treball continu, tot i que a vegades no era amb temps suficient.

“S’ha de ser objectiu amb un mateix (…) Ni ens fustiguem ni ens vanagloriem; ambdues posicionssón mentida.”

Tens algun secret per preparar els exàmens? Algun mètode? Alguna mania? Necessites silenci, música, cafè, un talismà? Ets d’estudiar de nit o de dia?
Sóc d’estudiar de dia, però he estat de nit. I puc corroborar que el millor és el dia: el cervell necessita un mínim de 5 hores de son per assimilar tota la informació. Per això sempre, sempre em llegia els apunts abans d’anar-me’n a dormir i, per quedar-me més tranquil·la, al tren de camí a l’escola. I al tren sempre, sempre em posava alguna cosa de música clàssica (queda escrit, sóc una friki molt friki de la clàssica). A segon de batxillerat vaig descobrir l’òpera gràcies a un parell de grans professors i va ser la banda sonora de totes les setmanes d’exàmens (a vegades la pròpia música ni em deixava estudiar, em captivava massa).
En algun moment vas tenir por de no aconseguir el que et proposaves? I com se supera la por?
I tant! La por és tan sana com les ganes de viure, però de la primera n’hem de tenir una petita dosi. Penso que hem de ser conscients de “quanta por ens toca en què”, és a dir, si el que ens proposem depèn enterament de nosaltres, no n’hem de tenir, només ens hem d’esforçar; si no és així, hem de saber que potser no ho aconseguim, i acceptar-ho. Jo no he aconseguit coses que m’he proposat, però he estat molt satisfeta de la meva part.

La selectivitat va resultar estressant o interessant? Vas passar nervis? Alguna tècnica per calmar-los?
Tenia molta pressió damunt (necessitava mínim un 12’784). La meva forma d’esclatar és plorar. Resultat? Vaig plorar molt. Però només el primer dia. I vaig ser fermament recolzada.
La tècnica per calmar els nervis davant la selectivitat no és res més que utilitzar la raó: m’avaluen d’allò que ja he estudiat. He estudiat? Sí. Doncs som-hi. Mirem-ho, llegim-ho. Anem a la platja. Passegem.
La tarda de dilluns d’abans de la selectivitat la vaig passar caminant durant dues hores per la platja amb una amiga (que dos anys enrere havia fet el mateix perquè volia entrar a medicina, i en aquell moment, al dia següent, tenia un final de la carrera). La tarda de dimarts vaig plorar molt (ja havia estat la primera ronda). Dimecres vaig decidir que m’era igual tot: vaig tocar el piano, vaig molestar amb el violí i vaig llegir per sobre els apunts. Acabava un tema i tocava mitja hora. I vaig llegir molt coses que no tenien gaire a veure.
Nota de les PAU?
13,034
Sens dubte, la distinció que has rebut, te l’has treballada a pols. Però digues, quina part de «culpa» creus que té la teva família d’aquests resultats? 
Molta. Sóc de lletres i, per tant, això de la proporció i l’estadística no se’m dóna bé, però han estat clau amb la seva comprensió i recolzament.
I quina, els mestres i professors?
Si la font de coneixement falla, arriba el coneixement?
Vols afegir algú més a la llista de «culpables» de la teva excel·lència?
La gent que em volta: vells i bells amics, bons amics, amics d’un cafè cada dues setmanes, amics d’una trucada al mes,… Gent, al cap i a la fi. I mirades, cançons i paraules.
Dos anys a Stucom. Han passat ràpid?
Sí!

“Agraeixo el suport de la familia, els consells dels professors, i l’amistad dels companys i companyes de classe”

Quina va ser la primera impressió del primer dia de classe?

Literalment? “Shit is getting serious”.
Vas patir alguna crisi existencial a l’hora de triar carrera?
Les crisis existencials m’acompanyen des de fa temps, ja. Som bones amigues.
Vaig entrar a batxillerat volent estudiar Estudis Literaris. M’apassiona la literatura, però a segon em vaig adonar que no ho tenia tan clar. De fet, se’m va passar una idea tonta pel cap: estudiar literatura o història de l’art (l’altra opció) em donaria una satisfacció individual brutal, però sentia que podia aportar poc a la societat. En canvi, veia que amb la carrera per la qual vaig lluitar podia incidir més activament a canviar allò que em desagradava, i a més m’atreia perquè desconeixia exactament de què anava. I m’hi vaig posar.
El dia de la selectivitat s’apropava, però, i quan em vaig voler adonar ja era al bell mig dels exàmens. Després de fer-los, gens segura de què hauria tret, vaig decidir que, si no entrava a la carrera després de tots els esforços, marxaria a França amb els meus tiets durant 6 mesos i llegiria molt. En tornar, l’any vinent, començaria història de l’art. I ja.
A vegades penso que tant de bo hagués fet aquell viatge de totes formes.
Important: Quins consells deixaries per als alumnes que comencen aquest any?
Trobeu un objectiu que per vosaltres sigui lloable i lluiteu per ell. Si no el trobeu, llegiu, viviu i apreneu allò que no s’estudia d’un llibre de text; el trobareu.
Explica’ns què estàs estudiant.
Filosofia, Política i Economia
N’estàs convençuda de la tria?
Sí, m’apassiona. Només em penedeixo d’estar a masses coses alhora (dono classes de piano 3 dies a la setmana i faig alguna substitució, sóc cap al cau de Castelldefels, amb la feinada que això comporta,…); no puc dedicar més temps a llegir textos increïblement enriquidors.

“Trobeu un objectiu que per vosaltres sigui lloable i lluiteu per ell.”

Formula un desig per al curs que ve.
Segons està plantejada la carrera, el curs que ve marxo a viure a Madrid. Només desitjo créixer.

I un per a la vida.
El mateix: créixer. Crec que la felicitat ja l’he assolida i estic molt agraïda.
I per acabar, deixa’ns una cita per a la posteritat.
“Al revolucionari no el fa la ciència, sinó la indignació ètica.” (Merleau-Ponty)

Entrevista realitzada per Pepa Maymó Departament d’Humanitats

Acerca del autor

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*